Més de 20 anys convivint amb l’esclerosi múltiple i una decisió que ho canvia tot: no deixar mai de moure’s. De com afrontar els canvis que la vida no ens deixa escollir i de com el bàsquet pot convertir-se en una autèntica escola de vida.
#1 REAL LIFE
GLÒRIA RAMÍREZ: UNA PRÒRROGA PER JUGAR
Una història de resistència, adaptació i amor pel bàsquet.
Finals i principis
Temporades que s’acaben per donar pas altres que simplement canvien de forma. De com mantenir-se dempeus quan aixecar-se ja és un mèrit. La Glòria Ramírez fa més de vinta anys que conviu amb l’esclerosi múltiple i continua vinculada en el bàsquet cada cap de setmana. Què l’impulsa a no donar el seu partit per perdut?
De quan no hi ha en joc títols, trofeus, ascensos, finals que jugar, vaja aparentment res que guanyar a pista... Realment ens parem a reflexionar i treballar sobre l’esgotament mental que hem portat durant l’any? En aquest moment de la temporada el que hi abunden són neveres obertes que es fonen sobre pensaments congelats que portem a dins sobre el que podria haver estat aquest any i el que podria ser pròximament. Expectatives. Ganes de que passin coses que no controlem per controlar? Però clar la vida pot donar un rumb de mil voltes quan menys ho esperem, canviant les regles del joc de la forma més inesperada possible Que li diguin això a la meva amiga Glòria Ramírez. Sobre del que ens passa i, sobretot, de com afrontar-ho.
El bàsquet i una escola de la vida
El seu testimoni em transmet una força indescriptible, on a través de món de la cistella segueix traçant camí. Més de 20 anys convivint amb l’esclerosi múltiple. No vol ser exemple de res però certament és un cas encoratjador, que ens contagia a mi i a les meves jugadores i ens fa veure que no hem parar en el que treballem sessió rere sessió. Una lliçó de quan el bàsquet deixa de ser un joc per ser una part necessària de la vida. De com deixar només de fer, per començar a ser.
Què passa quan la vida et canvia les regles del joc i t'obliga a reinventar-te? Qui millor que donar una resposta com ella que ha estat presidenta, coordinadora, entrenadora, jugadora i actualment taula federada. Ella i un marcador.
De com els punts s’acumulen, els segons passen, tenim un límit de faltes i mirem el rellotge sabent que per poc que quedi encara el cansament i la fatiga estiguin cada cop més presents, tenim l’opció de per treure el nostre millor joc. De quan el bàsquet i la vida van junts dins i fora la pista. Una d’aquelles cares conegudes més desconegudes que circulen per les pistes de la província de Girona.
Quedem un dissabte el matí per la prèvia de l'últim partit de la temporada. Les jugadores van arribant a compta gotes en el pavelló. En aquells moments on encara queda estona per començar, els nervis estan presents, apareix la Glòria. La pregunta avui és: per què continuar? Estem en la prèvia del últim partit de la temporada. No és només un partit, sinó conrear per continuar jugant, per tenir noves oportunitats. Ella ens parla de persistir, que ella el bàsquet l’ha salvat, que a dia d’avui ella es segueix aixecant amb ganes de viure gràcies a que el partit més important, el del la seva vida ella l’afronta al peu del canó sense retrets ni culpes. Avui ens farà la taula del partit, abans de marxar rebem el següent missatge: no deixeu de lluitar. Sigueu vosaltres mateixes”. Ens diu que no deixem de lluitar i que siguem nosaltres mateixes. Les jugadores van entrant a la pista, les cares ja no són les mateixes.
Ella és més que una cronòmetre o una anotadora. És la persona que hi ha el darrere del marcador, la que controla el temps del rellotge del partit, la que controla el seu rumb de com afronta el seu dia a dia. La que segueix asseguda davant el marcador quan el partit està per finalitzar. El marcador li representa una continuació per no deixar perdre el bàsquet de la seva vida.
Aquí començo un fil d’una conversa que no deixa a ningú indiferent.
L’objectiu és moure’s
“Arribar i no parar. Si no pots Còrrer, camina. Si no pots caminar, arrosega’t, però mou-te.” Què significa moure’s en un espai delimitat? Una filosofia de vida. Ella m’insisiteix amb el “mou-te, sempre mou-te.” Una actitud i un comportament. El bàsquet com element transformador. “El bàsquet no cura, però em va salvar de l’esclerosi múltiple. Sempre he tingut clar que continués en la meva vida.” No viure ni negar-se a quedar atrapat de la derrota, del mal partit, de la lesió, la malaltia o en la mateixa por . Tot segueix el seu canal malgrat el plantejament de vida sigui diferent del que ens haviem imaginat. El bàsquet no té cura per l’esclerosi múltiple, però pot sanar moltes altres coses. Que malgrat tots els impediments amb uns mínims pot existir un futur.
Fer-se gran sentint-se jove
Com es viu això de superar etapes que temps enrere no s’hagués pogut ni pronosticar? Li és absolutament genial, poder-se fer gran, cada any li és una victòria. “Continuo sentint-me jove, estant a les pistes, vinculada al bàsquet, que és el que volia i possiblement tornaré a les bàsquet. És meravellós fer anys i continuar resistint i adaptant-me a les noves condicions de la vida.” De com fer-se gran sense deixar de sentir-se jove, desapareixent aquesta obsessió que té la societat amb la recerca impetuosa de la joventut. Un exemple ideal de com es pot reformular a través del bàsquet trobant eines per matenir una il·lusió. L’edat no sempre impossibilita no passar la finestra del seguent nivell. D’estar al dia, actualitzats permanentment. Quants entrenadors deixaríem de perdre si més que promulgar un objectiu final estiguessin lliures de càrregues per viure intensament el dia a dia a pistes? Aprendre i crèixer. Com em deia un mestre del bàsquet: perquè ser jove es tenir una vida.
Resistir i adaptar-se
Ella només vol que quedi arrelat el missatge “adaptar-se i continuar endavant, sempre hi ha una alternativa. Si em pregunteu si sóc feliç, et dic que si, sóc feliç encara que no trobo cap motiu per ser-ho.”
Resistir i adaptar-se, no quedar-se mai quiet. En l’esclerosi és molt fàcil rendir-se, hi ha molts símptomes, ella per exemple va coixa. “He caigut centenars de vegades, perquè em moc. L'ho fàcil és quedar-se a casa. Oh tinc una discapacitat i em quedo a casa com un gerani, mirant la tv. L’ho divertit i l’ho maco de la vida és continuar fent coses encara que caiguis, aixecar-te i continuar fent coses.”
Quan li pregunto que hauríem d’ensenyar els entrenadors ella em diu que “els que veniu al darrere entrenant i formant en els petits heu de insistir en això que no cal ser el millor tirador, s’ha de buscar ser un jugador d’equip i lluitar. Els partits es guanyen des de la defensa, no deixar mai una pilota per perduda. El bàsquet és superació i transmetre uns valors de no deixar una pilota per perduda i de llançar-te el terra a per ella. Personalment, això a mi és el que més m’acaba arribant. Més que bàsquet, extrapolat en el dia a dia, seguir competint quan el marcador o les coses no estan a la nostra conveniència. No donar mai el partit per perdut. Recordar que no és tan com caiguis, sino en l’aprenentatge de com t’aixequis. Aquesta força, aquesta empenta que no ens faci indiferents a res ni a ningú. No deixar mai una pilota per perduda i això es que m’emporto del basquet.
La pròrroga
I per acabar li acabo preguntant el què li diria en el marcador de la seva vida? Ella em contesta que “sempre hi ha una prórroga per jugar. Encara que el marcador estigui per acabar sempre queda un temps.”
La Glòria segueix i seguirà estant davant del marcador, controlant el temps d’un partit mentre continua jugant el més important de tots. Un partit pel qual es nega a donar per acabat.
Si ella no pot estar quieta, que t’impedeix moure’t?
Apassionat del bàsquet. Anàlisi tàctica, entrevistes i reflexions sobre el millor esport del món.
