EL DRET A PERTÀNYER

Quan el bàsquet deixa de ser només un esport per convertir-se en una història real sobre inclusió, comunitat i el dret de totes les persones a pertànyer.

El partit més important no sempre s’està jugant a la pista. De vegades comença molt abans. Quan busquem un lloc on sentir que pertanyem. Una escola, un institut, una família. Un equip. Una comunitat. Perquè tots necessitem exactament el mateix. Sentir que algú ens espera.

I si el missatge no fos que l'important és participar? I si el més important fos sentir que formes part del joc? Perquè no donem un valor al jugador que acompanya al que anota, el que anima quan un altre recupera una pilota, el que cau al terra per un rebot i provoca una acció positiva. Competir participant i com els  dic a les  meves jugadores totes han de formar part del joc. Un simple gest, ànim pot canviar una vida, no demanem més. Competir participant és més que un sentit d’utilitat. És equip per crear comunitat. Per què si, “tots som Únics.” Parlem d'una necessitat universal. D’obrir cors, per obrir portes, trencant barreres i canviar mirades. I això és el que un aprèn després de passar temps amb persones que són tot cor com els Únics la Cerdanya.

Perquè quan una persona deixa de sentir que pertany a algun lloc, no només perd un espai. Perd una part d'ella mateixa. Pertinença d'equip. Pertinença de club. Pertinença de vida.

Pertànyer

Quants nens i nenes deixen de jugar perquè deixen de sentir que formen part de l'equip? Quants abandonen no perquè no els agradi el bàsquet, sinó perquè senten que aquell ja no és el seu lloc? Quants canvien d'esport perquè, si no són la primera espasa, ni l'entrenador ni l'entorn els dona l'oportunitat d'un simple enteniment? Queda clar que la pertinença és una necessitat humana, no només esportiva. Dels valors que van associats a l’esport.

Hi ha nens que passen tota una etapa buscant per sentir-se acceptats. D’altres que els barren les portes per un tema (de)formatiu. De petits és una classe. D'adolescents és una colla. Més endavant pot ser per una feina. Un equip, un club, una comunitat. Tots, d'una manera o altra, busquem pertànyer. 

Segurament aquesta és la gran força del Projecte Únics. No perquè construeixi un equip de bàsquet. Sinó perquè construeix un lloc on ningú se sent fora. En una societat que sovint anteposa el rendiment immmediat, allà hi ha una idea molt potent. Ningú quedi fora del grup. La pertinença no depèn dels minuts disputats, sinó de saber que tens un lloc dins d'una comunitat que t'espera, et valora i et fa créixer.  

Quan una persona sent que no pertany a cap lloc, no només perd un espai on anar. Perd una part de la seva identitat. Abans de parlar de bàsquet, hauríem de parlar de pertinença. Competir participant, sentir-se útil, necessari i part de joc. Per què: Tots som Únics.

Quan jugar es converteix en un dret

Hi ha una frase de l’Alba Olcina (una de les responsables del Projecte) que resumeix una filosofia de vida: el bàsquet no ha de ser un privilegi. Ha de ser un dret. Escoltar, mirar, viure, tocar, caminar tots junts de la mà. Construir.

Fa uns anys a la Cerdanya no hi havia esport inclusiu. Avui, el Projecte Únics, té un equip de quaranta-dues persones amb discapacitat intel·lectual, física, sensorial o mobilitat reduïda. Trenta són de la Cerdanya i dotze venen del sud de França. Un gran equip que ha aconseguit trobar un lloc on pertànyer. Perquè tothom té dret a jugar. I no hi ha límits.

Una comunitat

Aquest grup inclusiu va començar amb la idea de donar una mica d’esport a les persones amb discapacitat de la comarca de la Cerdanya. Abans no hi havia esport inclusiu, de 7 jugadors avui en són 42. Que hi ha per sobre d’un equip? Una comunitat. Famílies, voluntaris, staff tècnic, delegats,.. Una gran familia el darrere que em fa plantejar una pregunta com entrenador: on arribaríem si en les etapes formatives entenguéssim que el més important no és construir resultats? Allunyar-se de les expectatives, de l’ego, dels prejudicis. Construir és la paraula. Records, persones, comunitat. Perquè això no es manté sol. El darrere hi ha ganes, esforç, treball, perseverança i sobretot, fent que tothom sigui partícip del camí.

La realitat que supera la ficció

Dos llibres, entrenaments, partits, viatges, tornejos i una infinitat d'històries. Han obert portes des de l’esport adaptat. Quan l'Alba em diu que la realitat ha superat la pel·lícula Campeones, no ho diu perquè siguin millors. Sinó perquè tot plegat és real. De com anar per primera vegada a Barcelona va ser una odisea. Després van arribar les Canàries, ara fa poc un segon viatge amb avió a Mallorca sense por. Un somni complert, una experiència que molts d’ells mai ni s’haurien plantejat de viure. L’Alba molt contenta em parla del primer viatge amb avió que mai havien fet, de la tranquil·litat que es poguessin dir objectiu complert.  La confiança de saber que no camina ningú sol, que junts van acompanyats. Tot això queda plasmat en dos llibres en els quals ells són els protagonistes, on tot llibre ve fet per l’entorn dels Únics. En el primer llibre és una història màgica d’inclusió esportiva i en el segon parla de diferents persones que han participat en un projecte. Ells en són els protagonistes. 

Però si hem de parlar de lliçons, tot es remunta a l’hivern. Allà fan una lliçó de vida, en ple hivern. Quan neva, fa fred i entra la mandra per sortir de casa, ells continuen entrenant. Traient la neu, obrint pas. L’Alba em posa l’exemple  que si cau una tromba d’aigua nosaltres ens quedaríem a casa. Ells tenen una capacitat de lluita, perseverança i una voluntat encomiables. O com recorren quilòmetres pujant a un autocar durant hores per anar a jugar un partit. I  nosaltres? Potser la gran diferència és aquesta. A Campeones hi havia un guió. Aquí hi ha una vida sencera.

El bàsquet és només l'excusa

L’excusa per crear moments, viure experiències, per créixer, construir amistat i crear comunitat. Ells van molt més enllà. Per viure moltes més coses que en la societat actual se’ls dificulta a viure. L'il·lusió que tenen esperant el dia de l’entrenament, perquè el bàsquet és el que passa abans i queda després. Així potser hauríem de viure l’esport. No dic fer 340 km per jugar un partit, sinó per viure en el procés una manera d’entendre la vida. Ells tenen una manera de mirar la vida que ens obliga a mirar-nos nosaltres mateixos.

El dret a pertànyer

Hi haurà persones que tanquen portes. Persones que es tancaran en banda. Persones que marxen. Persones que jutgin abans d’escoltar. Persones que no entenguin el projecte. Persones que injustament no voldran afrontar la realitat. L’Alba respon sempre igual. Perquè sempre hi ha una segona oportunitat. Potser tots busquem el mateix. No és una redempció. És una oportunitat. Perquè l'esport ens ensenya que sempre es pot tornar. En el rerefons potser ens perdem perquè identifiquem pertànyer en una cerca incessant d’una medalla, una classificació o un reconeixement. Que hi ha més important que premiar el rendiment? La gran lliçó del Projecte Únics és que el contrari de l'exclusió no és només jugar. Un lloc on algú ens esperi. Un lloc on no haguem de demostrar constantment que ens mereixem ser-hi. Un lloc on simplement puguem pertànyer.

PERQUÈ ELS RESULTATS VOLEN. PERÒ ELS RECORDS PERDUREN.