Persones que porten anys demostrant que el talent si pot tenir cabuda en algun lloc.
La segona part dels somnis
Fa unes setmanes escrivia sobre el preu de perseguir un somni junt al Cesc Senpau. Aquella conversa parlava de l'instant en el que algú ha decidit marxar. De fer una maleta sense saber quan tornarà. Però mentre escoltava el Fran León vaig entendre que hi havia una segona part, un desevolupament d'aquesta història iniciada.
Què ocorre quan passen els anys? Què succeeix quan aquella decisió deixa de ser temporal i acaba convertint-se en una manera de viure en el pas del temps? Perquè ja no parlem d'un entrenador que va sortir per a provar sort. Parlem d'un professional que ha construït una carrera a França, Suïssa, que ha estat seleccionador nacional i que, així i tot, continua dient que li agradaria tornar. Ningú deixa de trobar a faltar allò que sent com a casa. I, no obstant això, quedar-se ja no depèn únicament del cor. Depèn de les condicions.
El talent també marxa
Celebrem quan un jugador fitxa per un gran club europeu. Ens omple d'orgull. Ho entenem com un éxit. Però poques vegades parlem dels entrenadors. Molts acaben construint la seva carrera de casa. No perquè vulguin marxar. Poder viure dignament de la seva professió. Hi ha una frase del Fran que resumeix aquesta realitat. "Si vols ser entrenador professional i apareix una oportunitat... agafa la maleta." No és una invitació a abandonar el teu país. És una invitació a no abandonar els teus somnis. Perquè quedar-se també té un preu. L'entrenador professional viu sabent que una ratxa de resultats pot canviar completament el seu destí. No existeix l'estabilitat. Existeix la passió. I existeix la capacitat de tornar a començar una vegada i una altra. La veritable fortalesa dels qui viuen del bàsquet no consisteix a guanyar partits. Consisteix a aprendre a reconstruir-se contínuament.
L'arrel del problema
Durant molts anys hem pensat que la dificultat era esportiva. En aquesta entrevista veiem que és cultural. Fran ho explica amb una claredat que incomoda: en altres països entrenar a joves s'entén com una professió amb un enorme valor educatiu. Aquí encara massa vegades s'interpreta com un hobbie. I després ens preguntem per què costa tant que apareguin jugadors. En el bàsquet i en la formació que és l'arrel del problema tot va en funció de la paciència i els recursos. Però el treball de fons és fer que una societat entengui que educar també ocorre dins i fos la pista.
Els títols s'obliden
Això no va de finals, campionats, ascensos, sinó del recod del que ha treballat amb tu. Ell té molt clar quan es refereix els jugadors, les jugadores que ha entrenat fa més de deu anys que encara avui li escriuen des de França, Suissa, Itàlia o Bulgaria. Llavors pronuncia una fras que probablement resumeix tota una carrera. "El que més recordo no són els títols. És el respecte que et deixa la gent a la que has entrenat." En el seu instant relay deixa de ser competició, es converteix en educació, no va de vitrines plenes. És respecte que roman durant tota la vida.
Molt més que sistemes
Hem deixat de parlar de tàctica per a treure a relluir el lideratge. Quan parla de metodologia tot comença i acaba en una filosofia de vida en la qual no vull robots que obeeixin, vol jugadors que pensin, que el sistema només guiï. En un món on cada vegada preval el si es fes important, ell parla de sentit de la utilitat. La idea que l'entrenador no ha de convertir-se en el protagonista. Ha d'aconseguir que els seus jugadors creguin que les decisions també són seves. Hi ha millor definició de lideratge en terra aliena?
El dia que aparegui la garantia d'una tornada
Existeix una frase que es repeteix entre molts entrenadors espanyols de la península repartits per Europa: "ens agradaria tornar." Amb un afegitó de quan existeixin les condicions per a fer-ho. No és parlar únicament de diners. Ni jo diria de reconeixement. Només d'un projecte, una estabilitat. De poder desenvolupar una carrera professional sense haver de triar entre la passió i la supervivència. Tant de bo algun dia puguem recuperar aquest talent. No perquè s'hagi anat. Sinó perquè mai degué sentir-se obligat a marxar-se.
En esta aquesta entrevista Fran aconsegueix visibilitzar que no tot comença ni acaba en sistemes, defensa o tàctica. visibilizar que no todo empieza ni termina en sistemas, defensa o táctica. Que tot és molt més sencill i que el més important apareix amb tan sols una actitud. "El millor consell que puc donar a un entrenador jove no és de técnica ni de tàctica. Aprén l'anglès." Els idiomes no garanteixen l'éxit, però si borir ments per descobrir un món molt més gran de l'imaginat on es multipliquen l'oportunitat i en aquestes canvien vides.
A vegades necessitem travessar fronteres per a descobrir del que realment som capaces. Potser algun dia molts d'aquests entrenadors tornen. Perquè el problema potser mai va ser que marxessin. El problema seria acostumar-nos a perdre'ls.
PER QUÈ ELS RESULTATS VOLEN, PERÒ ELS RECORDS PERDUREN
Apassionat del bàsquet. Anàlisi tàctica, entrevistes i reflexions sobre el millor esport del món.
