Potser el problema no és sempre de l'àrbitre. Potser el problema segueix estant en la facilitat amb què opinem, jutgem i condemnem sense conèixer el context. Aquesta conversa comença en una pista de bàsquet, però acaba parlant de tots nosaltres.
Hi ha persones que dediquen la seva vida a apagar focs.
Unes entren els bocos en ple incencis amb el camió obrint camí enmig de les flames.
N'hi ha que no fan fum. D'altres que no apaguen flames.
Apaguen tensions, frustracions, pors o conflictes abans que acabin incendiant un recinte esportiu.
A tot arreu pot aparèixer una espurna de conseqüències devastadores inimaginables.
Totes requereixen d’una atenció immediata.
Els bombers acostumen a dir que el millor incendi per apagar és aquell que mai arriba a produir-se.
En el bàsquet passa exactament el mateix.
Aquí em trobo amb una persona que de primera mà comparteix alguns d'aquells focs que no es poden veure però que estan presents a les nostres vides.
Em recorda que el milllor àrbitre no és qui més xiula, més bé el que evita que un partit s'encengui.
Què dir de l’amic David Merino?
Un homes de bàsquet, de moltes inquietuds, relacionat amb l'exemple del treball d'una educació esportiva en els valors del bàsquet dins i fora la pista.
Un exàrbitre federat que ha arribat a impartir docència a la FCBQ, bomber voluntari, filòsof, docent, entrenador i president de l'Associació d'Amics Àrbitres R'27.
Una persona que porta més de mitja vida observant i aprenent un fenomen que va molt més enllà del bàsquet: de com reaccionem davant del conflicte. Un temps que trascendeix de l’esport.
Tenim la tendència de opinar amb una seguretat absoluta d'una realitat objectiva que, moltes vegades, ni tan sols coneixem?
El que transcurreix en un pista com a mirall de la societat
-David, què ens trobem quan l’àrbitre dona el partit com a començat?
A veure, nosaltres tenim que entrendre que en la pista pasa una cosa molt important: ens desfoguem.
És un dels pocs espais on el ser humà es sent deshinibit per abocar emocions, frustracions, alegries, ràbies o pressio,
Quan aquestes es desborden, es deslliuren i evidentment això pot provocar que pugui haver algun problema en aquest sentit.
Cal canalitzar això perquè el partit segueixi i el bàsquet continui essent un espai educatiu.
Per què ens costa centrar més en la prevenció que en el propi focus del conflicte?
Perquè en la societat actual de la pressa del resultat ràpid és una reacció completament humana.
Moltes vegades pot degenerar amb un conflicte greu que no hem vist, unes conseqüències que l’àrbitre ha de saber gestionar i tallar.
De com ho afrontes i com fas un treball de prevenció és important el treball d'aquest entrenament emocional previ.
Cosa que per fi ja es comença a fer i que han de tenir tan els jugadors, però sobretot els àrbitres perquè són els que més imputs reben.
“Arbitrar no és el mateix que xiular”
En les teves presentacions formatives ho repeteixes de manera freqüent. Què significa?
Xiular ho pot fer qualsevol.
Arbitrar no és el mateix que xiular.
Què significa? Xiular ho pot fer qualsevol.
És adaptar-te a les situacions del partit, adaptar-te a les condicions emocionals del partit.
A vegades has de ser més autoritari, a vegades més dialogant.
Generalment, la part dialogant és la que va més bé i és la que et permet trobar la via del partit.
Que el partit vagi pel seu camí correcte: és el control del partit.
Entendre les emocions dels jugadors, dels entrenadors i del públic.
L’objectiu no és tenir protagonisme.
El boc expiatori
Entrar en un pavelló és entrar en un espai ple d’il·lusions, però com en la vida mateixa les frustracions també hi són presents. Per què s'accepta abans una derrota que una decisió arbitral?
Perquè l'àrbitre és moltes vegades el boc expiatori.
S’accepta socialment que hi ha una culpa i que ha de ser de l’àrbitre.
És més fàcil assenyalar una decisió que mirar cap endins i preguntar-nos què podríem haver fet millor com a jugadors, entrenadors o equip.
Hi ha molts factors, però ho acabem focalitzant en l'àrbitre perquè és la part fàcil.
Si l'àrbitre ho fa bé ha de passar desaparcebut, cosa que tampoc és fàcil, és una mica la sortida de moltes de les nostres frustracions que no volem afrontar.
Qui es desfoga més?
Pares si mares.
A vegades hi ha aquesta necesitat d'extrapolar a la pist a el viuen a fora.
D'exaltar o guiar obviant els diferents estaments educatius presents.
L'instint de protecció és natural, però de vegades el traslladem a la pista.
I els fills necessiten també espais per equivocar-se, créixer i gestionar les seves pròpies emocions.
El gran problema no és el reglament
Exigim massa als àrbitres joves?
Abans de qüestionar si un noi o una noia que comença a arbitrar coneix el reglament, potser ens hauríem de preguntar si nosaltres mateixos el coneixem.
Ens sabem el reglament? El sabem interpretar? Sabem l’esperit de la norma?
És una qüestió d’educació i formació.
M’he d’autoevaluar si sé o no el reglament abans de comentar si un noi/noia que esta començant arbitrar el sap o no el sap.
Generalment el saben, però clar la pressió fa que els sigui més difícil d'aplicar allò que ja saben.
Hi ha una cosa clau: el criteri.
Quina diferència hi ha entre el reglament i el criteri?
El reglament s'aprèn. El criteri es construeix.
Són dos àmbits diferents que tu els has de saber gestionar perquè has d'adaptar la teva manera d'arbitrar a com funciona el partit.
A vegades has de ser més rigurós, a vegades has de xiular més contactes perquè sinó això pot degenerar amb violència.
És el foc que tu comentaves abans.
Quan el foc es aixi de petit no passa res, l’apago fàcil.
Quan se m’ha descontrolat tinc un problema.
Aleshores hem d'ensenyar això ho hem de fer tots, però evidentment som els responsables arbitrals qui ho hem de fer.
També pares i mares, aficionats i entrenadors hem d'ajudar.
Per això l'arbitratge també és prevenció.
Per què aquestes bombolles costa reconnectar-les entre si?
Perquè és un tema de problemàtica social, estem en el guanyar sempre.
Hem de guanyar i això és una falàcia, una falsedat.
El que juga a bàsquet és voler jugar bé a bàsquet.
Però hi ha tants factors externs que ho perverteixen que és el que hem de intentar, parar o frenar.
Com es frena?
Focalitzant en el que tu puguis arreglar.
No et fixis si la pilota és més bona o dolenta, no et fixis amb el taulell, no et fixis amb l'àrbitre.
No et fixis amb moltes coses, no et fixis amb qui et defensa, sinó com pots tu millorar.
Quan tu focalitzes amb tu mateix has guanyat.
Estem en una societat que opina molt sobre les normes, però que cada vegada entén menys l'esperit en les mateixes.
R’27: sumar, no substituir
Quan es retira de l'arbitratge ofcial, el David s'uneix a l'Associació d'Amics Àrbitres R'27.
Un grups que no neix per competir amb ningú, neix per acompanyar.
Formar i crear espais de convivència entre àrbitres de diferents experiències.
A dia d'avui en són 126 i ell n'és el president.
Què té d'especial R'27?
Hi ha experiències que per exemple no s’aprenen d’un llibre.
Com el fet de compartir un sopar després d’un torneig, comentar situacions, escoltar companys i creixer plegats. La convivència també forma grans àrbitres i millors persones.
Quin és el vostre equip?
La majoria som exàrbitres, també hi ha àrbitres d’altres estaments o gent que és entrenador i que li agrada o agradaria arbitrar i que ho fan molt bé.
Algun exemple pràctic d'aquesta convivència que m'acabes d'esmentar?
Recordo una de fa molts anys, en el primer torneig que vaig anar amb ells.
Allà estàs convidat, allotjat i tens convivència amb els demés àrbitres.
Doncs acaba el primer dia i a l'hotel em ve un àrbitre que portava més de 20 anys arbitrant (ara jubilat) i em diu: "David, gràcies."
No era res més que donar-li l'oportunitat de que hi hagi aquesta convivència.
A la hora de sopar puguis parlar de temes tals com "mira això ho hem de fer així, vigila amb aquest entrenador, mirem les faltes antiesportives d'aquest equip,..."
Aquesta convivència com deia abans ajuda a formar àrbitres i això és impagable.
Sembla que l'àrbitre pot arrribar a ser feliç, lluny dels esterotips que el tenen sovint marcat com el xèrif de la zona.
Mira, l’altra dia vaig anar a arbitrar a un lloc de Barcelona i em van dir: “ets l’únic àrbitre que acaba somrient. Es nota que disfrutes.”
Doncs això és el que hem de fer.
Quan el partit va bé, veus aquells dos equips que d'una manera noble estan buscant la victòria i que també gaudeixen en una petita part gràcies a la feina que fem.
Això és el que vull intentar, acompanyar a joves perquè també ho facin.
Arbitrar i ajudar tot el que si a prop de l'esport. Dies enrere, en un torneig a Sant Celoni l'equip que perd el partit va apladurir a la meva persona, que podria haver estat qualsevol altre company.
Això emplena molt, saps que has fet bé la feina i que has fet pel que realment pertocava.
L’ultim pensament
Li demano al David què li agradaria deixar a les pròximes generacions.
Espero una resposta sobre tècnica, reglament o arbitratge.
Però no, el final el bàsquet ha estat el pretext per quelcom més important en les nostre vides.
D'aprendre a reaccionar quan algú ens porta la contrària.
De com reaccionem quan algú ens porta la contrària.
De la necessitat de trobar culpables abans que buscar responsabilitats.
De com exigim comprensió pels nostres errors mentre neguem el dret a equivocar-se als altres.
De com jutgem una decisió sense saber-ne el context.
Exactament igual que fem cada dia fora d'una pista.
Potser el problema mai no ha estat només el reglament.
Potser el que ens falta és criteri.
El criteri d'escoltar abans d'opinar.
De comprendre abans de sentenciar.
De preguntar abans de criticar.
L'arbitratge, al capdavall, no és només un deure i un haver.
És una escola accelerada de convivència.
Quan un partit s'acaba, el marcador queda penjat al pavelló.
Però la manera com hem tractat les persones continua amb nosaltres quan travessem la porta de sortida.
Aquesta és la lliçó més gran que m'enduc d'en David Merino.
M'adono compte que gairebé no hem parlat de bàsquet.
O potser sí.
Però no del bàsquet dels resultats.
Hem parlat del que passa quan algú ens porta la contrària, quan ens equivoquem, quan jutgem sense saber i quan decidim si volem alimentar el conflicte o apagar-lo.
Que hi ha focs perillosos en el nostre dia a dia que no són els que veiem.
Són els que encenem cada dia amb una paraula, un prejudici o un judici precipitat.
I potser educar no consisteix a apagar grans incendis.
Perquè els grans incendis no comencen amb una explosió.
Comencen amb una espurna que ningú va voler apagar a temps. I potser educar, arbitrar i conviure consisteixen exactament en això: impedir que una petita espurna acabi convertint-se en un foc impossible d'aturar.
