APRENDRE A JUGAR

Ens passem la vida parlant de perfecció, buscant una utopia que moltes vegades no sabem ni el fil del que ens pot conduir. Mentre caminem quan més a prop ho veiem, més se'ns allunya. Ironia de la via, perdre la perspectiva pot ferir l'orgull el creure que no ha servit per res. Ens entossudim a dir que sempre s'ha de mirar endavant, però hi si mirem sense perdre el nord tot el que hem recorregut i on hem arribat? La vida és aprenentatge i reformulació constant en tant tinguem la sort de tenir unes eines per desenvolupar el nostre paper en aquest món i el coneixement del ús en les mateixes.

En el món del bàsquet parlem de formar jugadors i jugadores, sovint pensem en tècnica: botar millor, passar millor, tirar millor. Però un partit és molt més que executar gestos tècnics. Un jugador ha de percebre què està passant, interpretar-ho, prendre una decisió i executar-la. Quan pensem que en la teoria tot té una resoució, apareix un defensor sense previ avís i tot canvia. El company que potser no es mou. L'espai ampli que desapareix. El temps que s'acaba. La millor decisió d'un moment pot deixar de ser-ho dos segons després.

Formar no és simplement ensenyar què fer. És ajudar a entendre què està passant. Aquesta és una de les idees que apareix en la conversa de Basket Stories amb Bru Rovira, pedagog i professional vinculat a diferents estructures de formació i al bàsquet de diferents nivells. Una conversa sobre pedagogia, percepció, presa de decisions i adaptabilitat. Però també sobre alguna cosa que va molt més enllà del bàsquet: què ens emportem de l'esport i en aquest cas en particular del bàsquet quan deixem de jugar.

Aprendre no és només executar

El Bru defineix la pedagogia com una ciència social que busca facilitar l'aprenentatge de la millor manera possible. Sembla senzill. Però implica una pregunta important per a qualsevol entrenador: Estem aconseguint que el jugador aprengui o simplement que faci allò que nosaltres volem? Ell exposa que dues persones poden fer exactament el mateix exercici i estar aprenent coses completament diferents. I això obliga l'entrenador a mirar més enllà de l'execució. Adaptar-se, cercar la millor manera d'englobar en un mateix sac diferents treballs individuals dins del grupal. Quina és la manera de no perdre pel camí la qualitat en la informació per part del formador sobre el que comparteix?

La transferència: preparar el jugador per allò que no podem controlar

Un dels grans reptes del bàsquet és la transferència. Com aconseguim que allò que entrenem aparegui després en un partit? El problema és que un partit mai es repeteix exactament. Un jugador pot dominar un canvi de mà en estàtic, però què passa quan apareix un defensor que no esperava? Què passa quan el company ocupa l'espai que tenia pensat? Què passa quan queden cinc segons? El jugador no pot haver entrenat totes les situacions possibles. Per això no es tracta només de memoritzar respostes. En Bru deixa clar que es tracta d'aprendre a percebre, interpretar i decidir.

Mirar no és percebre

Hi ha una diferència fonamental entre mirar i percebre. Podem mirar una pista sencera i no detectar allò que realment importa. La percepció també depèn del que esperem trobar, de les experiències prèvies i de la capacitat de reconèixer els estímuls. Per això, abans de demanar una resposta al jugador, potser hauríem de preguntar-nos: Està percebent realment allò que provoca aquesta resposta?

El bàsquet és ple d'informació. I aprendre a jugar també significa aprendre a identificar quina informació és important. Reaccionar no és decidir. Potser aquesta és una de les idees més potents de la conversa. Reaccionar i prendre una decisió no són el mateix. Si davant d'un defensor només existeix una resposta que l'entrenador considera correcta, el jugador està reaccionant. Si té dues o més opcions i ha d'escollir, està prenent una decisió. Decidir implica tenir opcions. I formar jugadors autònoms significa donar-los espais perquè puguin escollir. Perquè arribarà un moment en què l'entrenador no podrà cridar des de la banqueta. I serà el jugador qui haurà de decidir.

El jugador, l'esportista i la persona

Hi ha una frase que resumeix bona part de la conversa: Un jugador. Darrere, un esportista. I més enrere, una persona. El 99,9% dels nens i nenes que avui juguen a bàsquet no seran professionals. Però tots continuaran vivint. Estudiaran. Treballaran. Prendran decisions. S'equivocaran. S'adaptaran. Per això l'impacte d'un entrenador va molt més enllà del resultat del partit. Potser el més important no és aconseguir que un nen sigui millor jugador. Potser és aconseguir que sigui una persona més capaç.

El cervell és plàstic, per tant la formació hauria també de ser-ho. En constant aprenentatge, canvia, s'adapta i és precisament per això pel qual entrenem. De no adormir les coses. Perquè creiem que una persona pot adquirir habilitats noves i millorar allò que abans no sabia fer. Però si el cervell és adaptable, també ho ha de ser l'entrenador. Els jugadors canvien. Els equips canvien. Les temporades canvien. Les circumstàncies canvien. I en aquesta reformulació constant l'entrenador ha de saber adaptar-se. L'adaptabilitat no és una opció. És part de la formació.

Formar també és comunicar

Entre entrenador i jugador. Entre entrenador i família. Entre coordinació i entrenador. Entre club i persones. La comunicació apareix com una peça essencial. Un equip que comunica té més possibilitats d'arribar al seu màxim potencial. Però comunicar no significa que totes les opinions siguin igualment vàlides. Significa escoltar, explicar, intentar convèncer i entendre els objectius. I també saber adaptar-se quan la realitat obliga a canviar el pla. Tenir un pla és important. Saber canviar-lo quan cal, també.

El Bru posa com exemple de la comunicació el seu present més immediat: dues realitats, un mateix pavelló. Actualment Bru combina el treball de formació en un equip de cistella petita del Bàsquet Girona amb el seu pas com entrenador principal del BC Fontajau a Copa Catalunya. Dos clubs. Dues realitats. Dos contextos diferents. I un mateix pavelló. Aquesta convivència li permet veure maneres diferents d'entendre el bàsquet i diferents realitats socials. també li recorda una de les idees que més repeteix durant la conversa: cal saber adaptar-se. Perquè no sempre podem escollir el context que ens trobarem. Però sí que podem decidir com l'afrontem.

El que queda quan s'acaba el partit

Potser aquesta és la pregunta que queda després de la conversa amb Bru Rovira. Què queda del bàsquet quan s'acaba el bàsquet? Si un jugador ha après a percebre abans d'actuar... A valorar diferents opcions, equivocar-se, adaptar-se, comunicar-se, a confiar i, sobretot, a tornar-ho a intentar. Aleshores el bàsquet haurà fet molt més que formar un jugador. Haurà deixat una petjada en una persona. Perquè els valors no apareixen automàticament perquè practiquem un esport. Els construeixen les persones. Els entrenadors. Els companys. Les famílies. Els clubs. I totes aquelles petites decisions que passen cada dia en una pista de bàsquet. Potser formar no consisteix a aconseguir que un jugador faci cada vegada més coses. Potser consisteix a aconseguir que entengui cada vegada millor què està passant. Que pugui continuar quan la resposta no estava preparada. A la pista. I també fora d'ella. Perquè el bàsquet pot ser una extraordinària escola per aprendre a mirar, percebre, decidir i créixer. I potser aquesta és la gran responsabilitat de qui acompanya un nen o una nena en el seu procés de formació: no formar només millors jugadors. Formar persones més capaces. I al final, potser això és també aprendre a jugar.

ELS RESULTATS VOLEN, ELS RECORDS PERDUREN.