Les experiències ens transformen, però són les persones que trobem pel camí les que donen sentit al viatge.
Un àrbitre sap què pot xiular. Sap què pot decidir. Sap que s'equivocarà. Però hi ha partits fora pista en què el control desapareix quan regles sobtadament i sense previ avís canvien. Nous partits que no ha triat jugar. Partits que no pot controlar. I partits que, quan acaben, ja no torna a mirar la vida de la mateixa manera. Perquè hi ha moments en què la vida et treu de la pista... i t'obliga afrontar un partit que mai ens hauríem imaginat. L'àrbitre també és una persona.
Així comença el testimoni en vida de l’àrbitre Hèctor Martínez conegut per haver superat un limfoma en la seva adolesència i de com el bàsquet va ser un reforç positiu en tot moment. Ell és una d’aquelles persones que, gairebé sense adonar-se'n, han construit una bona part de la seva vida al voltant d'una pista de bàsquet. Per ell el bàsquet és precisament això: un espai que l'ha acompanyat des de petit, que li ha permès conèixer persones i que ha estat (i segueix estant) present en diferents etapes de la seva vida.
La seva trajectòria també l'ha portat a Colòmbia, entre altres coses arbitrar en un altre continent, a retornar amb un nou món de l'educació, la robòtica, la programació i la tecnologia. Ha viscut experiències que l'han fet canviar de perspectiva i ha après que no sempre podem controlar allò que ens passa. En la conversa al pavelló de Salt parlem de tot això, però sobretot parlem de persones. De què aprenem dels altres, de com ens relacionem i de què ens emportem després d’allò que ens canvia l’enfocament d’una vida per sempre més.
El bàsquet com a punt de trobada
La nostra conversa comença parlant d'arbitratge. Héctor fa anys que viu el bàsquet des d'aquesta posició, amb la responsabilitat de prendre decisions, gestionar situacions de conflicte i conviure amb les opinions dels altres. L'arbitratge li ha ensenyat a parlar davant de la gent, a gestionar moments complicats i a entendre que equivocar-se forma part de qualsevol activitat humana. Però també ens porta a parlar d'una qüestió que va més enllà de la pista: l'orgull i la dificultat de demanar perdó. Sovint exigim als jugadors que acceptin els errors, que respectin les decisions i que gestionin les frustracions. Però, quin exemple donem els adults?
Per entendre la seva vinculació amb l'esport, cal tornar als seus orígens. L'entrevista té lloc al pavelló de Salt, un espai on Héctor corria quan tenia sis o set anys i formava part del Club Bàsquet Tres Punts. A casa seva, el bàsquet sempre havia estat present: ell jugava, el seu germà també, el pare i la mare els acompanyaven als partits i el germà també arbitrava. Amb el temps, aquella vinculació s'ha anat transformant, però mai no ha desaparegut.
Quan li pregunto què li ha aportat el bàsquet, no parla de resultats ni de classificacions. La seva resposta és molt més senzilla. "El bàsquet m'ha portat bona gent, amics, família." Explica que quan coneix algú en un lloc nou sovint acaba preguntant si entrena, juga o forma part del bàsquet a Girona. Si la resposta és afirmativa, ja sap situar aquella persona. El bàsquet també és una manera de trobar-se.
Quan les coses no surten com les havies imaginat
La vida d'Héctor també ha tingut moments en què els plans han canviat de manera inesperada. Quan tenia disset anys, en plena etapa júnior i formant part d'un equip que vivia una temporada extraordinària, li van diagnosticar un limfoma. El seu primer objectiu era tornar a jugar. Però les previsions mèdiques apuntaven que hauria d'estar un o dos anys sense practicar esport. Entre tractaments i recaigudes, el procés es va allargar durant tres anys. Al principi li costava acceptar aquella situació. Sempre pensava que potser la següent visita mèdica portaria una notícia diferent, que potser aviat podria tornar a fer esport. Fins que va entendre que no tenia sentit viure pendent de la següent visita. "La pressa és el que menys t'ha d'envair ara mateix." Va haver d'aprendre a confiar en els professionals sanitaris i a acceptar que hi havia coses que no depenien d'ell.
Quan recorda aquella etapa, també reconeix la sort que va tenir amb els tractaments i la recuperació. No presenta la seva experiència com una fórmula de superació, sinó com una part de la seva història. Hi ha, però, una resposta que ens permet entendre com mira avui el seu passat. Quan li preguntem si tornaria enrere per evitar el diagnòstic, diu que no ho faria. "Perquè seria un altre Héctor. Jo estic content amb l'Héctor que sóc." No vol dir que hagués triat viure aquella experiència. Vol dir que accepta el recorregut que l'ha portat fins aquí i que si algú necessita parlar o compartir la seva experiència, està disposat a fer un cafè i escoltar.
Aprendre, equivocar-se i tornar-ho a intentar
Una altra part important del recorregut d'Héctor és la seva inquietud per l'educació i la tecnologia. Durant cinc anys va viure a Bogotà, Colòmbia, on va continuar vinculat al bàsquet i va desenvolupar experiències relacionades amb l'educació, la programació i la robòtica. Aquest interès l'ha acompanyat durant més d'una dècada i connecta amb les metodologies STEAM, que integren ciència, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques. Però no és partidari de buscar fórmules màgiques en educació. Prefereix quedar-se amb les eines que realment aporten valor. Hi ha un aprenentatge que destaca especialment: equivocar-se és una de les millors maneres d'aprendre. La programació i la robòtica li van permetre experimentar-ho. Provar una solució, comprovar que no funciona, buscar una alternativa i tornar-ho a intentar. Una idea que també podem traslladar directament al bàsquet. Un jugador necessita provar, equivocar-se, escoltar els companys i buscar noves solucions. Formar-se no és únicament aprendre a executar un moviment, sinó entendre el joc i desenvolupar la capacitat d'adaptar-se. I aquí apareix una pregunta que afecta qualsevol persona que treballi amb infants i adolescents: què estem intentant formar realment, jugadors o persones?
Educar també és responsabilitat nostra
El bàsquet formatiu és un espai on s'aprenen moltes coses que van més enllà de l'esport. S'hi comparteixen responsabilitats, s'aprèn a conviure, a respectar les normes i a gestionar la frustració. Però aquests aprenentatges no depenen exclusivament dels jugadors. Héctor posa el focus en les actituds dels adults i en la responsabilitat que tenim entrenadors, famílies i àrbitres. Demanem als joves que respectin els altres i acceptin els errors, però també hem de ser capaços de practicar allò que els exigim. Potser ens costa reconèixer que ens hem equivocat. Potser ens deixem portar massa sovint per l'orgull o per les emocions del moment. El pavelló hauria de continuar sent un espai on els infants puguin aprendre sense haver de carregar amb les frustracions dels adults. I aquesta és una responsabilitat compartida.
Tecnologia, pantalles i experiències reals
La trajectòria professional d'Héctor també ha evolucionat cap al món tecnològic. Després dels seus anys vinculats a la robòtica i la programació educativa, avui treballa en un entorn tecnològic relacionat amb Matthew i la intel·ligència artificial. És un món que planteja noves possibilitats, però també preguntes sobre com aprenem i quin paper han de tenir les eines digitals. En una conversa anterior amb Carme Busquets havíem parlat de les pantalles i de la seva presència en la vida dels joves. Amb Héctor, ampliem la mirada: més enllà de què hem de treure, què podem oferir? Potser el repte no és únicament aconseguir que un adolescent miri menys una pantalla. També és oferir-li experiències que li facin venir ganes d'aixecar els ulls. Un pavelló, un equip, un entrenador, un amic, una responsabilitat compartida. Espais on les persones es troben i construeixen experiències que no es poden substituir per una pantalla.
Les persones que ens emportem
Al final de la conversa tornem al bàsquet i a tot allò que ha representat per a Héctor. Li ha aportat hàbits, amistats, aprenentatges i una manera de relacionar-se amb els altres. No s'imagina acabar un partit i no donar la mà a algú.Quan repassem el seu recorregut, trobem diferents etapes, llocs i experiències. Però hi ha un element que es repeteix: les persones que ha anat coneixent pel camí. Potser no recordarem tots els partits que hem jugat, ni totes les decisions que hem pres. Però sí que recordarem amb qui hem compartit aquells moments, què hem après i com ens han fet sentir.
Héctor Martínez ens deixa una conversa sobre el bàsquet, l'educació, els errors i les experiències que ens van construint. Sense grans receptes ni conclusions definitives. Simplement, la mirada d'algú que ha anat trobant el seu lloc entre diferents pistes i etapes de la vida.
ELS RESULTATS VOLEN. ELS RECORDS PERDUREN.