“Pensàvem que hi anàvem a ajudar. Vam tornar sent nosaltres els transformats. La història que va canviar la vida d’un equip de voluntaris del bàsquet, de campdevànol a Moravia. (Medellín)
PROJECTE MORAVIA: ON CRÉIXER NO ÉS UN JOC | "CRECEMOS JUGANDO"
Pot una pilota de bàsquet canviar el destí d'un infant que creix en un dels barris més vulnerables de Medellín? Pot regalar-li, encara que sigui durant unes hores, un espai segur enmig d'una realitat marcada per la pobresa, la violència i la manca d'oportunitats? Quan acabo d'escriure aquestes línies, ja no em queden interrogants. Només exclamacions.
Sovint associem projecte solidari a fer un viatge, sembrar una llavor i que després succeeixi una efecte en cadena per crear una comunitat millor des del canvi en la transformació social. Però, de vegades, les històries més extraordinàries trenquen aquest esquema. Aquesta n'és una. Una història que demostra que una pilota de bàsquet pot ser només una excusa per crear vincles, qüestionar prejudicis i transformar persones.
En l'entrevista que realitzo els germans Bartés tinc un speech molt clar: hi ha infants que volen ser metges, altres arquitectes, alguns volen viure jugant a bàsquet, però no tothom té l'opció de tenir un somni, una il·lusió. El que molts aquí donem per fet i exigim és demanar per demanar, d'altres la seva única oportunitat és arribar a l'endemà. I en aquests móns apareix la partida d'una vida amb unes cartes molt diferents. No tothom pot escollir què ser de gran. Metge. Arquitecte. Esportista. I si, hi ha altres infants que tenir la sort de somiar ja els hi és un privilegi.
En aquest còctel explosiu d'emocions, d'inestabilitats, de pèrdues, de bloquejos,... hi descobrim Moravia. Un dels barris més vulnerables de Medellín, que fins fa poc havia estat un abocador. Aquí hi conflueixen moltes realitats que cap nen ni nena haurien de passar mai. Però també és un micromón on hi podem trobar llum i, a la seva manera, felicitat com la que aquí ens costa imaginar. De quan el bàsquet ja solsament deixa de ser un esport.
I aquí em trobo amb ells, l'equip de Projecte Moravia. En una tarda a l'auditori de Campdevànol, abans que omplin les 250 localitats, apareix un tempsespecial per conèixer la primera part de tot aquest rebombori que han generat aquests 6 joves valents/es a través del bàsquet. La conversa i les confidències amb dos de les cares visibles fa que sigui un temps molt enriquidor, ells són en Nil (l'emprenador del viatge) i l'Oriol (el productor).
Quan el bàsquet és més que un esport
El Projecte Moravia neix amb la idea de crear un espai segur a través del bàsquet. Tot comença quan temps enrere, Nil Bartés (una de les cares visibles del projecte) fa unes pràctiques de la universitat. Allà s'hi va enamorar del barri i de la seva gent. Va decidir tornar amb els amics, jugar i ensenyar bàsquet amb la idea de donar oportunitat a la joventut de Moravia, fer un campus de bàsquet, quelcom molt comú aquí fer-lo allà. Tenir un lloc on, durant unes hores, poguessin desconnectar: jugar, riure, sentir-se escoltats formant part d'un grup tenint pertinença d'equip. El seu refugui on encara que només fós una estona les preocupacions desapareguesin. El bàsquet en la seva màxima expressió on tot el que es viu a la pista crea comunitat, un lloc on ningú et jutja pel barri del que provens, on ningú és diferent mentre la pilota està en moviment i on les preocupacions deapareixen.
Li pregunto a l'Oriol (germà d'en Nil) que s'ha encarregat d'aquest últim viatge de portar tota la part audiovisual que ha canviat més: la vida d'allà o la seva. Ell em contesta molt clarament que "hem tornat amb la vida el 100% canviada. A nivell social segueixen exactament de quan van marxar, els hi vam donar uns dies de oci, de espai segur, de que ho passesin bé de crear amistats. Segueixen amb els mateixos problemes abans de que hi anesim. Nosaltres hem tornat aquí amb una mentalitat completament diferent en la que vam marxar, completament transformats amb nosaltres mateixos.
Pensàvem que hi anàvem a ajudar
L'idea del viatge que tenien el grup de voluntaris era bastant clara: compartir coneixements, organitzar entrenaments i acompanyar-los en les seves vacances escolars. Però allà van descobrir que els verdaders aprenentatges eren com afrontaven les dificultats, la capacitat d'un adolescent de somriure quan gairebé no té res. Un punt de llum que ens costa trobar més en la nostra societat més immediata, on aparentment ho tenim tot. I si, una pilota pot canviar una vida, però no necesàriament la imaginàvem. Així, hauríem de viure el bàsquet els entrenadors en aquesta constant reformulació constant en l'aprenentatge, tolerància i obertura.
El documental Crecemos Jugando
I aquí surt del forn el documental Crecemos Jugando, produït per l'Oriol Bartés que no busca explicar com es fa un campus de bàsquet a l'altra punta de món. El que pretén és aproximaar-nos emocionalment a una realitat que molt poques persones tindran l'oportunitat de viure. No és una realitat sobre l'esport, és el dia a dia sobre una comunitat, unes persones. Sobre allò que passa quan deixem d'intentar canviar els altres i ens permetem que siguin els altres qui ens canviïn a nosaltres.
Abans de fer els menys spoilers possibles, els hi demano que saben de Moravia abans d'arribar-li en el seu cor. Acabo obtenint la resposta que és una zona de Medellín, un barri on antigament havia estat un abocador. Un barri marginal, un refugi per molta gent de Sudamèrica que va anar a Moravia per no pagar impostos. Molt fàcil viure-hi, perquè desde qualsevol lloc es crea una cosa (amb uns mínims ja és una altra cosa). Per desgràcia la delinqüència contra el barri, tens un espai sense espai sense pagar impostos, però sense llum i aigua.
El títol de Crecemos Jugando sobre una comunitat que no té aquesta oportunitat, on hi ha molts casos on et pots trobar nens que estan obligats a robar, a delinquir,.... per sobreviure. Ells m'expliquen que fan el viatge en les vacances escolars d'allà, en aquest temps perillós que el no està a l'escola és un temps perillós per no estar fent res. El projecte dona una espai segur via el bàsquet, que poguesin tenir un temps per crèixer dins d'un entorn segur, tot el contrari d'estar al carrer amb referents negatius. Si, en el carrer, però amb els referents positius que aporta l'esport.
Els voluntaris tenen un canvi de mentalitat passats uns dies, perquè la por inicial sobre els prejudicis de la seguretat van desapareixent el tenir temps i anar tots a una amb la comunitat de Moravia. Quan porten una setmana ja és com si formésin part de les seves families. El temps, les converses amb la gent del barri, els germans m'exalten que és increible l'ho segur que et pots arribar a sentir en un lloc quan dos dies enrere estaven cagats de por i guarddaven distància per la por. De quan el cap d'un temps ja erern un d'ells.
Quan els hi pegunto pel bàsquet em diuen que tot hi ser un esport minoritari els va soprendre positivament. El més important és el que hi ha el darrere, el temps de converses, d'aprenentatges de vida. Un temps molt gratificant per ells que hi ha servit per crear un equip de bàsquet. On poden entrenar regularment i on també han incoportat una entrenadora que garanteix permanència. L'objectiu posterior és desenvolupar el projecte, seguir entrant i entrenant els joves de Moravia i afegir un apartat per formar persones que siguin capaços de portar el projecte cap endavant.
El llegat més important: el retorn dels voluntaris a casa
I aquí estem apunt de tancar-se els llums per començar amb la projecció, en aquest temps informal on els hi pregunto que m'agradaria saber quin missatge voldrien deixar a pesar, que segurament mai arribin a escoltar. Tan en Nil com l'Oriol tenen clar les dificultats que tenen en el barri però que hi ha una cosa que aquí és molt difícil de trobar que és llum. Aquesta alegria, que malgrat totes les grans dificultats que tenen i que no canviaria, tenen una llum que es contagia a tots els que han estat en el projecte i que és increible. Veure les facilitats que tenen ells i les que tenim nosaltres, en teoria hauríem de ser molt més feliços que ells i és completament el contrari.
Per acabar marxo amb la gratitud de veure com una part una part d'ells es va quedar a Moravia i una altra continua vivint en ells. El gran triomf no és haver canviat un barri, sinò haver sembrat llavors de relacions, confiança i esperança. No sempre els grans canvis apareixent fent coses extraordinàries, en tot cas poden començar simplement amb una pilota i escoltant.
Hi ha partits que no es guanyen amb una cistella. Es guanyen quan una persona et fa veure el món d'una altra manera. A Moravia, el bàsquet només va ser el començament.
"Pensàvem que hi anàvem a ajudar. Vam tornar sent nosaltres els transformats."
.